¿Adónde buscáis?
Hurgáis en las rocas,
en los burlones vacíos
de la lava,
y nada yace oculto
en ausencia de la muerte

Marchó
De los caminos zanjados
oímos voces,
y por las venas
acampan los glóbulos
aguardando otro norte

Cuán crece la hierba;
hoja contra hoja 
con la palma del viento
ya sin litigio,
sombra con sombra
despintando al ciprés
su hierático orgullo

¿Adónde buscáis?
Del espacio aún llegan formas
al choque de ecos;
aquí, echados, silvando
forjamos el cielo nosotros

El suelo se desliza
Tenue el destello avizor
de una luciérnaga

Temen a un sol de otro lado
bajo pies yertos
sumiéndose en un abrazo

Cierran los ojos
y, ahí dentro escondido,
en la distancia su luz
avanza al sueño su hechizo

Arde el salón
Con rostro impasible
las muñecas yacen 
en sendos sillones

Ahí fuera
el lamento de un búho
anuncia una huida,
y la fe arrastra su mano
por la vasta buhardilla
cuya luz tenue
asoma a través
de las diminutas ventanas

Más allá en el espacio,
a lo largo de un camino
una infancia se aleja
ahogando el recuerdo
hasta extinguir sus llamas

Bajo un sol inclinado
desciende el bosque en penumbra
poco a poco, hasta aquél claro
justo del lado silencioso

Ahí estaba su perfil soleado;
bajo sus pies yacían las astas de un ciervo
por un hilo unidas a su abrigo ensangrentado

De aquella sombra aún se oye el grito,
callar de aquellos pies
ahora ascendiendo la iluminada ladera
hacia el astro radiante que ya se había ido

La luz estalló
Flota en virutas sin contorno
por su espacio cansado

Algún absurdo rostro
agita sus brazos en el miedo
de un big bang oscuro en pasado

A tientas dobla un recodo
Cruzado el lago posase en su ojo
una de aquellas mil chispas sin rayo

"A cambio de un melgo,
por el brillo del agua
te devolveré el tiempo"

Passada la tanca
s'atura el lladruc

L'estany bull en peixos taronges
Venteig d'aigua com de lànguida medusa
sobre verd fluorescent

Sap l'herba que fonda l'arrel
empeny la deriva que oblida el vent
Que tota remor fingeix un silenci
poncellant-se en mil tints

S'amaga el temps
dins flaires promiscues,
d'abril en abril
des que l'antiga desclosa
tancà les parpelles 
d'un sol adormit
¿On para el fulgor
que bocí a bocí
guspira en guspira
s'enduen les abelles?

Arriba el puput, somrís del jardí
Sota el porxo jeu l'oncle;
la immòbil mirada-
buit botella d'anís vers el sostre
El cel prohibit.

L'espai dins dels mots

El temps en les mans

Tot possible

en el silenci restant.

Veure el fons...

Però la dermis de l'ull
no el traspua,

i així sostenir
una amistat profunda.

Rere l'ull

l'ombra absent

que del temor resguarda

Porta enllà

el bosc d'ombres

que l'existir defuig.

Sopar de llum.

Els comensals
van arribant.

Cremen les esquenes.
En penombra 
els seus retrats.

Mot a mot fila

un present ja passat,

mecànic, previsible...

El vent s'endú

la pàgina.

Niltre.

Ord.

Solàlia...

lletra a lletra

trena amb maixé

el pols del viure:

un sostingut

fatal i incert ara

radical

i lliure.

Té fred l’ànima.

I es mossega les dents
la virtut
tot d’un somriure tàctil.

Agafa l’abric
i tapa’l amb por tangible.

Por envers la desídia
amb què acarona l’acer l’aire.

Plou.
I són aquí convocats.
En el ritme lent que xispeja,
en el vague murmuri
de fabulants ecos de qui sap on...

Convocats en l'emmirallada solitud
d'una gota en l'altra gota
d'entre una multitud en gris letargi.

Aquest gris sens contrasts.
Aquest gris que res senyala...

O potser tot ja és senyal,
somnàmbula pantomima
figurant hipotètiques audiències...

o qui sap si secret, a cau d'orella,
entre els colors de les hortènsies.

En la quieta hora última,
quan hom escolta l'escombra
que suau grata l'escala
i lenta crema la cera
d'una espelma vorana.

L'hora última
que ressona constant
en el tic-tac del rellotge
i en els cops cabuts a la finestra
d'una arna que potser
molt matina al capvespre.

Aquella hora última, 
quan l'aigua bull
bombollejant dintre l'olla

i el vidram de l'aranya
dringa dalt del sostre.

La quieta hora última
que el vent silent s'ha endut
per pentinar-se en l'herba,
revoltir-se en el tord,
balandrejar-se en els àlbers
qui sap si lluny,
a l'afilerada arbreda.

De silenci a silenci.
Freqüència silent d'ona.

Serp. O pedra molguda
estança a estança
pel coll del rellotge.

Dóna't la volta...
I dóna'n una altra.

Encara és la cua
a l'altra banda.

1945.
Pren vida la fórmula
damunt dels ossos.

Melodia en blanc.
Interludi a negre

eixit de Gaia.

Calç. Pols de calç
lleva una escombra
a peu de pissarra.

Encendre el llum
(creuar la frontera).
Consultar l'atles.

Tancar l'atles.
Apagar el llum.
Tornar a les palpentes.

Lents al sol.
Raigs de llum refractats:
roigs, verds, blancs...
Escull-ne un d'entre tants.


Clara i orba és la fletxa
que insufla a l'entranya
ara endins pols de llos,
ara endins rou de vall.


Quant més clara encara
si al fetge no du el cor
en tornar d'un mirall.

Fins a l'horitzó
es rossega l'ull
cafit de rastre.

El vespre, amb la son,
crida el silenci
que escanya el tifó
rere les muntanyes.

Lluny, molt lluny d'allò 
que tot ho imagina,

s'hi albira el cos

que boirós s'esmuny,

corre i gira;

en la set surant l'os;

la fam, atroç,

afonant la pell

d'un cluc de guspira.

Quant més el desig

dant forma l'ull

quan lúcid l'enginy

clos i sens llum.

El llarg fil

que diu mil confins

penjat estant de mil torres.

El llarg fil

que cita un refrany

pautant l'avenir entre els marcs

d'una que altra finestra a voltes.

El llarg fil

que acull al seu braç

aquell tal ocell que sovint

li recorda i ja ignora.

El llarg fil

que a la fi,

llustre enllà, cull encara l'espiga

sots la llum que imagina a tothora.

El peu ja és rodera,

sender d’au antiga

en surcs sota terra.

Cap a quin fruit

anar cada veu,

llengua de tota llavor

que és clam, no mot

sinó vent

ja clavat

a la fletxa.

A frec del llop,

passa a passa a passa,

sota el peu escàpol

cruix la fulla seca.

Fulla a fulla a fulla,

fulla morta entre malesa

que infla l'humus

per nodrir la sorra una.

Sorra, sorra, sorra,

gra a gra a gra

nafra el destí

la innocent urpa

de la clarividència.

Aigua rugosa;
carn sota ales
de libèl·lula
després de l'última
molècula.

Convoca un sol
per tal de fer-la
més profunda,
l'odi ja s'escolta.

Signe ja és

la pàgina:

oxigen de l’error

d’alè revestida resposta

Afany del vent

Tota paraula

sutura

on hi diu:

I la pell?

Sobre els caps

s’estén;

s’estén el mot
per un vast

sonor intel·lecte.

S’encorba l’herba;

vibra l’ala d’una abella:

amoixa el vent

la seva pròpia

idea.

Cada cop més.

Cada cop més

les mans fort empenyen i empenyen,

i la poma no cau encara.

Cada cop més.

Cada cop més, exhausts,

aturen l'esma un instant

per amarar els palmells amb saliva.

Cada cop més.

Cada cop més

el sol i el botorn

amb cautela baixen

alguna que altra parpella.

Cada cop més.

Cada cop més

allí dalt es gronxa una poma

ja morta

esclafada a la terra,

cada cop més.