Plou.
I són aquí convocats.
En el ritme lent que xispeja,
en el vague murmuri
de fabulants ecos de qui sap on...

Convocats en l'emmirallada solitud
d'una gota en l'altra gota
d'entre una multitud en gris letargi.

Aquest gris sens contrasts.
Aquest gris que res senyala...

O potser tot ja és senyal,
somnàmbula pantomima
figurant hipotètiques audiències...

o qui sap si secret, a cau d'orella,
entre els colors de les hortènsies.

En la quieta hora última,
quan hom escolta l'escombra
que suau grata l'escala
i lenta crema la cera
d'una espelma vorana.

L'hora última
que ressona constant
en el tic-tac del rellotge
i en els cops cabuts a la finestra
d'una arna que potser
molt matina al capvespre.

Aquella hora última, 
quan l'aigua bull
bombollejant dintre l'olla

i el vidram de l'aranya
dringa dalt del sostre.

La quieta hora última
que el vent silent s'ha endut
per pentinar-se en l'herba,
revoltir-se en el tord,
balandrejar-se en els àlbers
qui sap si lluny,
a l'afilerada arbreda.

De silenci a silenci.
Freqüència silent d'ona.

Serp. O pedra molguda
estança a estança
pel coll del rellotge.

Dóna't la volta...
I dóna'n una altra.

Encara és la cua
a l'altra banda.