En la quieta hora última,
quan hom escolta l'escombra
que suau grata l'escala
i lenta crema la cera
d'una espelma vorana.
L'hora última
que ressona constant
en el tic-tac del rellotge
i en els cops cabuts a la finestra
d'una arna que potser
molt matina al capvespre.
Aquella hora última,
quan l'aigua bull
bombollejant dintre l'olla
dringa dalt del sostre.
La quieta hora última
que el vent silent s'ha endut
per pentinar-se en l'herba,
revoltir-se en el tord,
balandrejar-se en els àlbers
qui sap si lluny,
a l'afilerada arbreda.
